Vista pel cantó est

A la Vall d'Aosta a l'inici del segon mil·lenni s'alçaren massisses torres, entre els segles xii-xiii es construïren simples i robustos castells, en els segles xiv-xv es crearen complexes fortificacions i en el segle xvi es donà pas a una arquitectura de propòsits més refinats, per a ser usada com a lloc de residència cortesana.[1]

Els orígens incerts d'aquest casal, el primer esment de mitjan segle xiii, el període de màxima esplendor durant els tres quarts darrers del segle xiv i el primer del xv, l'abandó posterior i la recuperació dels segles xix, xx i xxi, són fites que assenyalen el seu desenvolupament.

Orígens  Vista d'ocell del castell

La posició del castell, al cim d'un turó envoltat de prats, fa pensar que podria haver estat bastit damunt una vil·la romana. Però, al contrari del veí castell d'Issogne, on la hipòtesi ha quedat confirmada per les restes de murs d'una edificació d'època romana als basaments,[2] a Fénis encara no s'han trobat proves d'aquesta teoria.[3]

Abans del segle xiii el senyoriu devia ser ja una possessió dels vescomtes d'Aosta.[4] El castell apareix documentat per primera vegada en un escrit de 1242, en el qual un castrum Fenitii s'esmenta com a propietat del vescomte d'Aosta, Gotofredo II di Challant, i dels seus germans. En aquell moment, la fortalesa probablement només era formada per la torre situada al sud de la torre quadrada, un cos habitable central i una cinta de muralla.[3][5]

Aimone i Bonifacio

La major part de la construcció que s'observa avui en dia va tenir lloc entre el 1320 i el 1420. Aimone di Challant heretà el castell de Fénis del seu avi Ebalo Magno en el 1337[n. 1] i, en el 1340, començà una primera etapa constructiva, edificant un cos habitable central en forma pentagonal —que probablement englobés edificacions preexistents— i la cinta murada externa.[6][7]

 A l'esquerra la torre més antiga i a la dreta la torre-colomar circular[8]

Pel que fa a l'aspecte actual, en els temps d'Aimone mancava encara la torre meridional i l'interior era molt diferent. El pati central era molt més ample i sense l'escala de pedra, flanquejat pel nord i pel sud de dos llargs cossos de fàbrica que acabaven contra el mur occidental. També devia faltar la segona planta de l'edifici.[6][9]

Una represa de les obres es va escometre per Bonifacio I di Challant, fill d'Aimone, que heretà la senyoria del pare el 1387. Després d'haver ostentat el càrrec d'inspector de fortificacions a la cort dels Savoia, el 1392 Bonifacio inicià una nova campanya edificativa al casal per adaptar-lo als nous estàndards de la vida cortesana. Durant aquesta etapa es reajustaren els plans del cos central i es construïren unes golfes. A més, s'edificà un nou cos de fàbrica a ponent que donà l'aspecte actual al pati interior, amb dos pisos de galeries de fusta i l'escalinata semicircular de pedra.[7][10] Durant la tinença de Bonifacio I el castell assolí la seva màxima esplendor i a ell es deuen els frescos del pati interior i de la capella, encarregats al pintor piemontès Giacomo Jaqueiro, mestre del gòtic internacional, executats entre el 1414 i el 1430.[7][10]

Els anys de declivi

Amb la mort de Bonifacio I, el 1426, s'inicià una fase en la qual, a causa de la pèrdua de perspicàcia política i de prestigi dels successors de la nissaga Challant-Fénis i la consegüent caiguda econòmica de la família, s'evidencia un estancament constructiu pel que fa al senyoriu. De fet, entre els segles xvi i xvii no es documenten obres importants en l'edifici, a part d'algunes intervencions decoratives. El successor, Bonifacio II es limità a encarregar al pintor Giacomino da Ivrea els frescos del costat oriental del pati, sense afegir cap modificació significativa en el castell.[11][12] Després d'ell, durant prop de dos-cents cinquanta anys, no s'erigiren noves construccions i, gairebé, les úniques intervencions foren alguns frescos al pati i en un dels magatzems de la banda sud, pintats en el segle xvii.[13]

 Costat oest del castell

El 1705, amb la defunció d'Antonio Gaspare Felice, darrer membre del llinatge Challant-Fénis, el castell passa a la branca Challant Châtillon, en especial al cosí del difunt, Giorgio Francesco, el qual l'hagué de vendre per 90.000 lires al comte Baldassarre Saluzzo di Paesana el 1716 per fer front a ingents deutes,[14] en gran part originats pel procés testamentari.[n. 2] El casal es veié privat inclús de les mínimes actuacions de manteniment.

Amb això, el castell inicià un període de veritable decadència i de sovintejats canvis de propietat. Els Saluzzo di Paesana mantingueren la possessió fins al 1798, quan el casal és venut a Pietro Gaspare Ansermin, la família del qual la conservà fins al 1863, per revendre'l a Michele Baldassarre Rosset de Quart. En tot aquest temps, segle i mig, l'edifici romangué deshabitat, el mobiliari fou espoliat i les diverses dependències s'usaren com a masoveria, pallers i resguards pel bestiar.[14][15]

Recuperació vuitcentista

El 3 de setembre de 1895, Giuseppe Rosset, cònsol italià a Odessa i fill de Michele Baldassarre, va cedir el senyoriu de Fénis a l'Estat Italià per 15.000 lires[16] gràcies a les gestions d'Alfredo d'Andrade (Lisboa, 1839 - Gènova, 1915). D'Andrade, pintor portuguès naturalitzat italià, alt càrrec de l'administració italiana en el departament de monuments de Piemont i Ligúria des de 1886,[17][18] apassionat cercador i recuperador d'edificacions antigues i de memòria històrica valldostana, intentava adquirir la fortalesa de Fénis feia anys.

 El pati interior del castell en un gravat vuitcentista de Celestino Turletti

En agost de 1865 D'Andrade havia visitat el senyoriu de Fénis per primera vegada. Sembla que el va impressionar, ja que el 1882 hi torna cercant inspiració per a la seva participació en l'Exposició Internacional de Torí de l'any 1884.[n. 3][15][19] Així, el casal serví de model pel Borgo Medievale di Torino, reproducció força fidel d'una petita vila tardomedieval construïda per a l'esdeveniment.

Després de la inauguració, l'interès de D'Andrade pel casal no minvà: hi va tornar diverses vegades entre 1884-1888 i marxava amb dibuixos, relleus, esboços. Probablement, durant aquest període pensà a comprar el castell i, el 1890, començà els tractes amb Rosset, el propietari, que finiren el 1895.

El 1897, dos anys després de l'adquisició tal com estipulava el contracte per a donar temps al trasllat de la masoveria allotjada a l'interior de la fortificació, D'Andrade, com a director de l'Ufficio Regionale per la Conservazione dei Monumenti del Piemonte, della Liguria e della Valle d'Aosta, prenia possessió del lloc i començava la seva recuperació. El 1898 s'instal·lava un parallamps en una torre. Ja en el 1889 D'Andrade, seguint els principis de Viollet-le-Duc,[20] inicià una primera temporada d'obres en el castell continuada fins al 1920 sota supervisió del mateix D'Andrade i de l'enginyer Cesare Bertea (Torí, 1866 - Torí, 1941) i, a continuació, de G. Seglie.

L'objectiu d'aquesta campanya, cenyida a criteris de respecte envers l'estructura original se centrà especialment a aturar la degradació del casal. Bertea emprenia diverses intervencions: construcció d'un nou camí d'accés al castell pel cantó de llevant[21] amb marges de pedra seca, assegurament dels murs inestables, canalitzacions per a aigües pluvials, restauració de sostres (entre els quals els de la gran torre de la cinta murada externa, el de la torre quadrada occidental, el del saló de la capella i el de la torre colomar), restauració de pisos i de marcs de finestres. A finals del segon decenni del segle xx, D'Andrade, malalt, es retira i Seglie esdevé cap de les obres.[21] El 1920, amb tots els sostres i muralles recuperades de la degradació, es dona per finalitzada la primera fase, condicionada per la manca de fons econòmics disponibles.

Una segona campanya de restauració va tenir lloc a partir de 1935 a cura del corresponent ministeri i de l'arquitecte Vittorio Mesturino que, a diferència de la projectada per D'Andrade, no respectà la construcció original de l'edificació. L'actuació accentuà el caràcter medieval del senyoriu, comprometent la correcta lectura de l'estructura originària.[22] Durant aquesta fase es decidí també enllestir dins el castell un museu de mobiliari de la Vall d'Aosta, reformant estances aleshores privades del mobiliari original i moblant-les amb adquisicions, fetes al mercat d'antiguitats, bé que no sempre d'origen valldostà.[22]

En aquestes actuacions hi participaren habitants de la comuna. El castell va ser declarat monument nacional en 1896.[18]

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «n.» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="n."/> corresponent.