El 1936, el geòleg holandès Jean Jacques Dozy va formar part d'una expedició que escalà el Mont Carstensz, la muntanya més alta de les Índies Orientals Neerlandeses.[1] Durant el seu ascens, va realitzar anotacions sobre un tipus particular de roca negra amb coloracions verdoses, i durant diverses setmanes es va dedicar a estudiar els dipòsits d'or i coure que s'hi trobaven.[1] El 1939, va produir un informe sobre l'ertsberg (en neerlandès "muntanya de mineral"). En aquell moment treballava per a la Nederlandsche Nieuw Guinea Petroleum Maatschappij (NNGPM), una empresa d'exploració formada per Shell l'any 1935, amb una participació del 40% de Standard Vacuum Oil i del 20% de Far Pacific investments (subsidiària de Chevron).[1] Al març de 1959 el New York Times publicà un article on s'explicava que els neerlandesos estaven cercant mineralitzacions a la muntanya, ja que creien que era la font de l'or al·luvial que es trobava al mar d'Arafura.[2] El geòleg Forbes Wilson, treballador de la minera Freeport durant l'agost de 1959, es va preparar per explorar el Mont Carstenz un cop va haver llegit l'informe de Dozy. El 1960 l'expedició, liderada per Forbes Wilson i Del Flint, va confirmar els immensos dipòsits de coure existents a l'Ertsberg. L'expedició va ser finançada per Freeport Sulphur, entre els directors de la qual es trobaven Godfrey Rockefeller, el Gerent General de Texaco Augustus Long, i Robert Lovett.

El 1963, la Nova Guinea Neerlandesa va ser transferida a Indonèsia,[3] i la mina va ser la primera que va fer ús de les noves lleis de 1967 del govern de Suharto que intentaven atreure inversió estrangera a l'economia d'Indonèsia. El desenvolupament de la mina que es troba a una elevació de 4.000 m sobre el nivell del mar en una de les zones més remotes de Papua, requeria d'un capital i tecnologia que excedia amb escreix els recursos econòmics de que Indonèsia disposava llavors. La construcció va tenir un cost de 175 milions de dòlars, 55 milions més que el pressupost original.[4]

Es van construir una via d'accés de 116 km; una canonada per a transportar el producte, un port, una pista d'aterratge d'avions, una planta de generació elèctrica i un nou poblat anomenat "Tembagapura" (literalment: poble de coure). La mina va ser inaugurada oficialment el 1973 (si bé el primer enviament de mineral es va produir al desembre de 1972), i va ser expandida amb el sector Ertsberg Est, que es va inaugurar el 1981. Diversos telefèrics amb gran pendent s'utilitzaren per transportar equips i les persones.

El 1977 el grup rebel Moviment Papua Lliure va atacar la mina. El grup va dinamitar la canonada principal de transport de fang, la qual cosa va produir danys per unes desenes de milions de dòlars, i van atacar les oficines de la mina. Els militars indonesis van reaccionar amb duresa matant unes 800 persones.

Cap a mitjans de la dècada de 1980, la mina original estava gairebé esgotada. Freeport va explorar l'àrea en recerca d'altres jaciments i l'any 1988 va identificar unes reserves valorades en 40.000 milions de dòlars a Grasberg (en neerlandès, "Muntanya de pastura"), a només 3 km de la mina Ertsberg. Malgrat que es va estimar que la construcció del camí fins a Grasberg, necessari per pujar la maquinària per a la mina, costaria de 12 a 15 milions de dòlars, finalment només va costar 2 milions de dòlars.[5]

El boom dels preus del coure experimentat en el període entre 2003 i 2006 va augmentar els guanys de la mina. El consum addicional de coure per part de la infraestructura elèctrica a Àsia va excedir l'oferta amb el resultat que els preus van augmentar des d'uns 1.500 $/tona a 8.100 $/tona.[5]