La companyia d'extracció de nitrats de Guillermo Wendell fundà, el 1872, l'oficina salnitrera de Santa Laura. El seu propietari de Lima, Abraham Guillermo Wendell Tizon va obtenir en concessió de 100 estaques del govern del Perú per operar a Cala Cala i altres zones.

Aquell mateix any, James Thomas Humberstone crea la "Companyia de Nitrats del Perú", fundant l'"Oficina La Palma ". Ambdues oficines comencen un ràpid creixement, convertint-se ràpidament en pobles caracteritzats per belles obres arquitectòniques d'estil clàssic anglès.

La Palma es converteix en una de les majors extractores de salnitre de tota la zona de Tarapacá; al contrari, Santa Laura funciona parcialment a causa de baixes expectatives productives, pel qual el 1902 passa a les mans de The New Tamarugal Nitrate Company. El 1913, Santa Laura paralitza els seus treballs fins a 1920, any en què s'implementa el sistema d'extracció Shanks que millora els rendiments de l'oficina. Aquest procés es realitza entre 1918 i 1920, sota la direcció del constructor William J. Clayton, per a la "London Nitrate CO. Ltd". La planta d'elaboració prové de Taltal, a l'actual Regió d'Antofagasta i pertanyia a la planta salnitrera de la "Lilita Nitrate CO.", i que s'anomena, precisament, Oficina "Lilita", paralitzada des de 1914, pel qual no es tracta de la gaire pròxima Oficina "Ghisela", que sol ser considerada la "màquina" que arriba a constituir "Santa Laura".

Tanmateix, el model econòmic es col·lapsa amb la Gran Depressió del 1929 i a causa del desenvolupament de la producció sintètica d'amoníac pels alemanys Fritz Haber i Carl Bosch que permet la producció industrial de fertilitzants. Pràcticament en fallida, La Palma i Santa Laura són comprades per Cosatan companyia Salitrera de Tarapacá y Antofagasta el 1934. Cosatan, en honor del seu fundador, rebateja a La Palma com "Oficina Santiago Humberstone". L'empresa està entossudida a aconseguir que el salnitre natural pugui competir als mercats internacionals pel que desenvolupa un pla de modernització a Humberstone que permet que es converteixi a l'oficina més reeixida fins a 1940 quan aconsegueix el seu període de màxima esplendor.

Amb el passar dels anys, l'era daurada d'Humberstone es comença a apagar ràpidament, portant a una aguda crisi a Cosatan, la que porta a la seva desaparició el 1958 i l'abandonament d'ambdues oficines el 1960. El 1970, convertides a dos pobles fantasmes en mig del desert d'Atacama, són nomenades monuments nacionals i comencen a ser exhibides a turistes. El 2005 són declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.