Parc Nacional del Serengueti

El poble Maasai havien pasturat el seu bestiar a les planes de l'est de la regió de Mara, al que van anomenar "plana sense fi", de prop de 200 anys, quan el primer explorador europeu, austríac Oscar Baumann, va visitar la zona el 1892.[1] El nom "Serengeti" és una aproximació de la paraula usada pels Maasai per descriure l'àrea, serengeti, que significa "el lloc on la terra s'estén per sempre".[2]

A causa de la caça de lleons els varen fer escassejar, l'administració colonial britànica va fer una reserva de caça parcial de (3,2 km 2) a la zona el 1921 i una de total el 1929. Aquestes accions van ser la base per al Parc Nacional del Serengeti, que va ser establert el 1951.[3]

El Serengeti es va fer famós després de la feina inicial de Bernhard Grzimek i el seu fill Michael a la dècada de 1950. Junts, van produir el llibre i la pel·lícula Serengeti darf nicht sterben (El Serengeti no ha de morir), àmpliament reconeguda com una de les primeres peces més importants de la conservació de la natura documental.[4]

Per preservar la vida silvestre, els britànics van desallotjar els Maasai residents del parc el 1959 i els va traslladar a la zona de conservació de Ngorongoro. Encara existeix una considerable controvèrsia al voltant d'aquest moviment, amb afirmacions de la coacció i l'engany per part de les autoritats colonials.[5]

El parc és el parc nacional més antic de Tanzània i segueix sent el vaixell insígnia de la indústria turística del país,[6][7][8][9] proporcionant una gran atracció per al Circuit Safari del Nord que abasta el Parc Nacional Llac Manyara, Parc Nacional de Tarangire, Parc Nacional d'Arusha i la Zona de conservació de l'Ngorongoro. Compta amb més de 2.500 lleons i més d'1 milió de nyus.

↑ Woods, M.; Woods, M.B.. Seven Natural Wonders of Africa. Twenty-First Century Books, 2009, p. 62. ISBN 978-0-8225-9071-2 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Wilkins, S. Grasslands. Capstone, 2001, p. 17. ISBN 978-0-7368-0837-8 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Lekan, T.M.. Our Gigantic Zoo: A German Quest to Save the Serengeti. Oxford University Press, Incorporated, 2020, p. 166. ISBN 978-0-19-984367-1 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Grzimek, B.; Grzimek, M. Serengeti darf nicht sterben (en alemany). Malik, 2009. ISBN 978-3-492-40347-4 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Boesen, J.; Nordiska Afrikainstitutet; Koponen, J. Tanzania: Crisis and Struggle for Survival. Scandinavian Institute of African Studies, 1986, p. 245. ISBN 978-91-7106-257-4 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Gardner, B. Selling the Serengeti: The Cultural Politics of Safari Tourism. University of Georgia Press, 2016. ISBN 978-0-8203-4508-6 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Zeppel, H. Indigenous Ecotourism: Sustainable Development and Management (en neerlandès). CABI, 2006, p. 144. ISBN 978-1-84593-125-4 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Spenceley, A. Responsible Tourism: Critical Issues for Conservation and Development. Taylor & Francis Group, 2012, p. 310. ISBN 978-1-84977-239-6 [Consulta: 18 agost 2021]. ↑ Gravari-Barbas, M.; Jacquot, S. Patrimoine mondial et développement: au défi du tourisme durable (en francès). Presses de l'Université du Québec, 2014, p. 61. ISBN 978-2-7605-3980-8 [Consulta: 18 agost 2021].