Torre d'en Galmés
Torre d'en Galmés o d'en Gaumés és un poblat talaiòtic menorquí al terme municipal d'Alaior. Va estar ocupat sobretot durant l'època talaiòtica i el període posttalaiòtic. S'hi accedeix per la carretera que va des d'aquest poble fins a la platja de Son Bou, agafant el trencant del camí de sa Torre. El poblat està sobre una petita elevació, de poc més de cent metres d'alçada, que es dreça sobre la plataforma miocena que ocupa la meitat sud de l'illa. Es tracta del poblat talaiòtic més gran de les Illes Balears, superant una extensió de 62.000 m², i constituïa, amb tota probabilitat, un centre de poder des del qual es dominava una extensa zona de camps de conreu.
Vista de l'interior del Cercle CartailhacA la part alta del jaciment, s'hi han detectat restes ceràmiques que permeten constatar una ocupació humana de l'indret en època pretalaiòtica. Més endavant, ja en època talaiòtica, l'assentament va anar creixent cap al sud, ocupant gradualment les zones més baixes de la falda del turó. Durant aquesta època, s'hi varen construir els edificis més característics de la cultura talaiòtica i posttalaiòtica: tres talaiots, un recinte de taula i un bon nombre de cercles d'habitació posttalaiòtics i sales hipòstiles.[1]
Cap a finals del segle iii aC, s'abandonen algunes parts del poblat, com a conseqüència potser de la Segona Guerra Púnica i l'arribada a Menorca del general cartaginès Magó. Malgrat tot, hi ha proves que, durant l'època romana, l'assentament encara estava densament poblat. Va continuar actiu, de fet, durant bona part de l'edat mitjana, quan l'illa es trobava sota domini musulmà. Es va abandonar, probablement, amb la conquesta de Menorca per la corona d'Aragó del 1287.
Afegeix un nou comentari