L'existència de presència humana a Xàtiva data de fa més de 100.000 anys i correspon a l'home de Neanderthal, al paratge de la Cova Negra. De fet, Juan Luis Arsuaga, ha explicat recentment que els darrers neandertals que van viure a Xàtiva són també els últims membres d'eixa espècie humana,[1][2][3] abans de la seua extinció.

Època ibèrica i romana  Moneda romana de Saetabi, del segle I aC. Dipositada al Museu de Prehistòria de València.

L'actual assentament de la ciutat i el seu nom sorgiren una mica més tard i en època ibèrica. L'oppidum primitiu se situà del cim del castell cap a la cara sud; llavors rebia el nom de Saitabi, abreujat en Saiti en algunes monedes emeses per la població, que guanyà certa importància en part gràcies al comerç testimoniat amb grecs i fenicis. Després de la conquesta romana, la nova ciutat s'establí a la cara nord de la muntanya, d'on s'observa tota la plana. La Xàtiva romana adaptà el nom i el convertí en Saetabis, i en temps d'august rebé el títol d'Augusta en honor del primer emperador romà, que li concedí la categoria de municipi de dret llatí. Va tenir molta importància com a nus de comunicacions. De finals de l'època romana va ser seu episcopal. El Bisbat de Sètabis (Bisbat de Xàtiva) es va perllongar en el temps fins a època musulmana, i els seus bisbes acudien als concilis de Toledo.

Època musulmana [cal citació]

Va pertànyer inicialment al territori de Tudmir, però al segle X ja apareix dins la cora de València. Hi habitaven algunes famílies notables, com els Banu Mufawwiz (maafàrides) i els Banu Amira (nàfzides), però no se sap la importància de les aportacions exteriors (àrabs o berbers) en relació a la població local. A la primera meitat del segle x, el governador local fou elegit algunes vegades per la població i pel governador de Balànsiyya, i no pas designat per Còrdova. A l'inici del segle, el control a Xàtiba i a Jazira Shukar (Alzira), el tenia Amir ibn Abi-Khawxan, un berber hawwara, senyor de Santaver, que el 924 va resistir els atacs de l'exèrcit d'Abd-ar-Rahman III, però finalment va rendir Xàtiba el 929 en condicions honorables, que li van permetre organitzar els afers a Santaver.

Al segle xi, s'hi van establir els Banu Milhasn (que venien de Huelva) i els Banu Mufawwiz estaven llavors instal·lats a la propera Yanuva (L'Ènova). Caigut el califat, els amírides de Còrdova s'hi van crear un domini. L'eslau Khayran as-Saqlabí d'Almeria va proclamar a Xàtiba, el 1018, l'omeia Abd-ar-Rahman al-Murtada, però aviat els eslaus van proclamar a Xàtiba un amírida net d'Almasor, Abd-al-Aziz ibn Abd-ar-Rahman al-Mútaman (1021), que fou també proclamat a Balànsiya. Els eslaus (esclavons) lluitaven entre ells, i Mujàhid de Dénia va donar suport a la revolta de Xàtiba i altres viles contra Abd al-Aziz (1041). Aquest va recuperar la població; però, a causa de la guerra, va perdre part del territori que dominava abans del 1041. El fill i successor, Abd-al-Màlik, davant les dificultats, va buscar el suport castellà que, sota Ferran I de Castella, començaven a atacar el Xarq al-Àndalus.

Al llarg del període musulmà, Xàtiva va viure una etapa d'esplendor cultural i una millora general de les seues infraestructures. Així, gran part de les seues canalitzacions d'aigua s'originaren en aquest període. Els musulmans no sols crearen la xarxa de séquies de l'Horta de Xàtiva, sinó que construïren nombrosos aljubs i canalitzaren l'aigua per a fonts públiques de la ciutat. També, gran part de les torres i de la planta actual del Castell de Xàtiva foren bastides en aquesta època. D'entre els fets culturals remarcables, cal destacar que Ibn Hzam va escriure el cèlebre llibre El collar de la coloma mentre es trobava a Xàtiva exiliat de Còrdova. Alguns xativins reeixits de l'època són Ibn Jubair o Càssim ibn Ferro. Xàtiva és considerat el bressol del paper a Europa perquè Abú Masaifa hi va establir el primer molí paperer en 1074,[4] i són molt coneguts i valorats els seus papers.

El 1064 Yahya ibn Ismaïl al-Mamun, rei de Toledo, va intervenir i es va apoderar de Xàtiba, Balànsiya i altres poblacions, i va annexionar la taifa amírida. Abu-Bakr Muhàmmad ibn Abd-al-Aziz al-Amirí, més conegut simplement com a Abu-Bakr ibn Abd-al-Aziz, que era fill d'Abd-al-Aziz ibn Abi-Àmir al-Mansur i, per tant, germà d'Abd-al-Màlik ibn Abd-al-Aziz al-Mudhàffar, fou nomenat valí pel nou sobirà toledà, fins a la mort d'aquest, el 1075. A partir d'aquest moment, se sublevà contra el nou rei de Toledo, Hixam ibn Yahya al-Qàdir, i aconseguí la independència.

El 1076, Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir de Saragossa va ocupar Tortosa i va seguir contra Dénia, que també va ocupar. Durant cinc anys, Dénia va dependre de Saragossa. Abū Ga'far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir va morir el 1081 i va deixar Dénia, Lleida i Tortosa al seu fill al-Múndir Imad-ad-Dawla, que va establir un estat anomenat emirat de Xàtiva, amb capital a l'actual Xàtiva, que havia sigut ocupada darrerament. Va ocupar Alacant, que havia caigut en mans de Múrcia (Regne de Sevilla). El 1082, es va aliar amb Berenguer Ramon II de Barcelona contra el seu germà Yússuf ibn Àhmad al-Mútaman de Saragossa, i forces aliades van assetjar Almenar, però foren derrotades pel saragossà i el comte de Barcelona fou fet presoner, encara que tot seguit alliberat. El mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar, al servei de Saragossa, va fer la guerra a l'emir de Xàtiva. El 1086, el rei Yahya al-Qàdir, de València, va atacar Xàtiva, i al-Múndir va demanar ajut als seus aliats el comte de Barcelona, el rei d'Aragó i de Pamplona, i el comte d'Urgell. Quan els catalans van avançar cap a València, els valís de Morvedre, Sogorb, Xèrica i Almenara es van declarar independents; prop de Xàtiva, al-Qadir fou derrotat i va fugir cap a València. Els catalans estaven disposats a atacar la ciutat quan Yússuf ibn Àhmad al-Mútaman de Saragossa va atacar Lleida, tot i que els aragonesos van atacar territori saragossà i li van arrabassar Montsó temporalment. L'atac saragossà a Lleida (possessió de Xàtiva) fou rebutjat principalment pels catalans.

El 1087, va morir Abd-Al·lah al-Murtada de les Balears i les illes van declarar la seua obediència a al-Múndir de Xàtiva. El 1089, l'emir de Xàtiva i els catalans van atacar València aprofitant que el cap mercenari castellà Rodrigo Díaz havia anat a Castella; però el rei castellà li va ordenar de tornar per ajudar el seu protegit, el rei de València al-Qadir, i davant dels mercenaris ben entrenats, els catalans i els seus aliats locals es van haver de retirar cap a Requena. En la campanya del 1090, els catalans i castellans es van enfrontar en la batalla de Tébar (prop dels ports de Beseit) i Berenguer Ramon II fou derrotat i va caure presoner; per ser alliberat va haver de pagar un fort rescat. El 1090, va morir al-Mundir i va repartir el seu regne: Lleida i Tortosa pel seu fill Sulayman ibn al-Múndhir Sàyyid-ad-Dawla, i Xàtiva, Dénia i les Balears per a Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla (Mobaxer Nasir al-Dawla). Els saragossans van ocupar llavors Lleida, mentre els valencians van avançar cap al sud i van ocupar Elx i el castell de Polop. Els Banu Batir exerciren la seua tutela sobre el poder reial. El poder efectiu estava en mans d'un personatge anomenat Ibn Munqidh quan, el 1091/1092, l'almoràvit Yússuf ibn Taixfín, que havia ocupat Almeria, va entrar a Múrcia, Xàtiva i finalment Dénia, que va ocupar fàcilment. Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla va fugir a les Balears i l'emirat de Xàtiva o Dénia es va acabar. Xàtiva va servir poc després de base per defensar València del Cid i milers de voluntaris van ser reclutats a Xàtiba, però aquest exèrcit no va poder impedir la caiguda de València en mans de Rodrigo Díaz. Una vegada amo de València, el Cid va atacar Xàtiba diverses vegades, així com altres poblacions; l'exèrcit almoràvit fou derrotat i es va haver de refugiar a Xàtiba. Un general almoràvit, de nom Ali al-Hajj, fou designat per fer front al Cid i va agafar Xàtiba com a base. Els almoràvits no van reeixir fins al 1102. Llavors, l'emir Abu Ishaq Ibrahim ibn Yússuf ibn Taixfín, fill del gran emir, nomenat governador del Shark al-Andalus, va establir residència a Xàtiba, que va arribar llavors a la seua època més brillant. El 1117 va fer renovar les fortificacions de la ciutat.

Després d'anys de pau, les revoltes contra els almoràvits (1144-1147) van fer tornar les lluites. Els notables de Balànsiya van oferir el poder al cadi Abu-Màlik Marwan ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Aziz (també esmentat com Abu-Abd-al-Màlik Marwan) el 1145, mentre el governador almoràvit, Abd-Al·là ibn Muhàmmad ibn Ghàniya, que sembla que tornava a residir a Balànsiya, es va refugiar a Xàtiba amb la seua família i els almoràvits de València i la regió se li van unir. Protegits per la fortalesa, van fer incursions a València i altres llocs; les masies foren assaltades i les dones i criatures foren emportats, arruïnant així els camperols. Abu-Màlik Marwan ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Aziz va passar a l'ofensiva i va anar a assetjar Xàtiba amb ajut d'exèrcits vinguts de Lleida i Múrcia, i va aconseguir expulsar-los de la ciutat. Però, poc després, les tropes del cadi es van revoltar i van reconèixer l'autoritat d'Abd-Al·lah ibn Iyad, governador de Múrcia; al desembre, Ibn Iyad va marxar cap a Balànsiya per a fer-se càrrec del comandament i de la situació. Va tornar el 7 de gener de 1146, i deixà el govern de Balànsiya al seu cunyat, Abd-Al·lah ibn Sad ibn Mardanix. El mes següent, Ibn Iyad i el seu protector i cap nominal, Àhmad ibn Abd-al-Màlik Sayf-ad-Dawla, van ser derrotats per les tropes cristianes aliades amb el cabdill Abd-Al·lah ath-Thaghrí a la batalla d'al-Ludjdj el 5 de febrer de 1146, de què va escapar viu quasi de miracle, encara que tant Sad ibn Mardanix com Sayf-ad-Dawla hi van morir. Abd-Al·lah ath-Thaghrí havia conspirat amb Alfons VII de Castella per arrabassar el poder a Múrcia i ho havia aconseguit al maig de 1146, després d'expulsar de la ciutat el lloctinent d'Ibn Iyad, i ara passava a governar també València i Xàtiva (maig); però el seu govern va durar poc, ja que va morir al setembre d'aquell mateix any a mans de les tropes d'Ibn Iyad, que van assaltar la ciutat i el van perseguir en la seua precipitada fugida cap a Oriola. Ibn Iyad va reprendre el govern i el va mantenir fins a la seua mort, a l'agost de 1147, esdevinguda a Uclés per ferida de guerra infligida en el seu enfrontament amb la família dels Banu Yamail. Muhàmmad ibn Sad ibn Mardanix, que era ara el seu lloctinent a València, va prendre el poder a València, Xàtiva, Dénia i Alacant, i fou proclamat emir a Múrcia i Llorca. Va emparentar per matrimoni amb Ibrahim ibn Hamuixk de Jayyan (Jaén), que li va cedir el districte del Segura i les seues muntanyes. Conegut com el «Rei Llop», va resistir durant anys els almohades. Va deixar el govern de València i regió al seu germà Abu-l-Hajjaj Yússuf que, el 1171, es va sotmetre als almohades, però va seguir governant (fins a la seua mort el 1186). Els almohades, de fet, no van poder exercir control sobre Xàtiba, València o Dénia fins després de la seua mort el 1172. Va començar llavors un segon període de pau, en què les fortificacions foren arranjades. Les restes arquitectòniques i artístiques que es conserven daten d'aquest període. Els almohades hi van instal·lar contingents berbers sinhadja i haskura (igual que a altres viles de la regió i de l'Àndalus).

Després de la Batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, el poder almohade es va desintegrar. En les lluites, Xàtiva es va declarar pel califa de Marràqueix en contra d'Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil, que s'havia proclamat a Múrcia (1224-1227). En aquest temps, Xàtiba estava governava junt amb València, Dénia i Alzira per Sàyyid Abu-Zayd, net del califa Abd-al-Mumin ibn Alí i, encara que després va reconèixer el califa Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun (1227-1232), no va poder resistir l'empenta de les revoltes d'Ibn Hud i de Zayyan ibn Mardanix. La població i els notables de Xàtiva van proclamar Ibn Hud com a emir; aquest va designar governador Yahya ibn Tahir i després Abu-l-Hussayn Yahya ibn Àhmad ibn Issa al-Khazrají (d'una família de notables de Dénia), que va governar sis anys (1231-1237) fins a la seua mort. El seu fill Abu-Bakr Muhàmmad, caid de la fortalesa, el va succeir. Mentrestant, l'amenaça catalana augmentava i, el 1238, Jaume I es va apoderar de la ciutat de València.

 Carta pobla de Xàtiva (1252).Època medieval

La conquesta cristiana va necessitar tres setges:[5] el de 1239 (quan fou ocupada Alzira), el de 1240 i el de 1244. El maig del 1244, el caid musulmà lliurà al Conqueridor el Castell Menor, rebent, a canvi, Vallada i Montesa. El 1246, el cap musulmà lliurà el Castell Major, i permeté el rei que els habitants islàmics conservaren llurs possessions; el 1248, a conseqüència de la revolta musulmana d'al-Azraq a la Vall de Gallinera, Pego i Serra, Jaume I expulsà els musulmans fora de la ciutat, tot i permetre que s'establiren a la moreria. És a dir: a la conquesta de Xàtiva es conjuminaren les armes, l'estratègia i la diplomàcia.

Després, Jaume I va respectar la mesquita i li va atorgar un privilegi a la ciutat (vegeu Privilegi de Jaume I a Xàtiva), pel qual es convertia en la capital de la Governació dellà de Xúquer, que duraria del 1244 al 1707; i el 1250 Jaume I concedeix a la vila el privilegi d'organitzar una fira comercial.[6] La frontera amb la governació de València era el riu Xúquer. Diverses de les seues poblacions es van distingir en aquesta època, com ara Gandia o Dénia. A més, com ja s'ha indicat, durant tot aquest període, Xàtiva fou la segona ciutat del regne quant a població i importància política. Aquest estatus reial dona lloc a un escut de Xàtiva que afegeix una corona reial de cinc punts a la tradicional senyera reial. Entre els seus conquistadors, fou Ximèn Peres d'Orís, prestamista del rei Jaume I, un descendent homònim del qual fou alcaid del castell de Xàtiva.

 Castell de Xàtiva en un dibuix de 1563 d'Anton Wijngaerde. Retrat de Felip V cap per avall al costat d'una cadira, situat a l'Almodí de Xàtiva.

Tot i això, Jaume I no li va concedir el títol de ciutat a Xàtiva, i va ser arran de la seua participació en la Guerra de la Unió que rebé aquesta distinció. La senyera pròpia (la senyera roja amb les quatre barres i la corona, que es pot observar a dalt) possiblement ja existia.

Època moderna

Durant les Germanies, jugarà un paper destacat, especialment durant la primera, ja que s'hi farà fort de primeres Vicent Peris, dirigint des d'allí les Germanies, i a la seua mort el substituirà el misteriós personatge de L'Encobert, que els mateixos agermanats xativins substituiran per un altre després de la seua mort.

Durant la Guerra de Successió Espanyola, Xàtiva (a vegades coneguda com la Gernika valenciana), va patir dos setges de les tropes filipistes: el primer setge per les tropes del Comte de les Torres de Acorrin, però l'any següent, ja sense Joan Baptista Basset i Ramos i davant d'una artilleria més pesada, les muralles de la ciutat van ser assaltades en dos punts i el castell patí molts danys. Tot i això, les tropes de D'Asfeld, que provenien de la victòria en la Batalla d'Almansa, no pogueren arribar fins al castell a causa del seu caràcter elevat i es dedicaren a bombardejar-lo. Aquest sols es rendí després que la guarnició, majoritàriament anglesa, i en oposició a les intencions de maulets i catalans, pactà amb el francès l'eixida el 12 de juny de 1707 (després d'aproximadament un mes llarg de setge). Poc després, va ser incendiada i els seus habitants deportats a La Manxa.[7] El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe.[8] Per aquest motiu, es conserva el quadre de Felip V cap per avall al Museu de L'Almodí de la ciutat.

Època contemporània

Ja en les primeres Corts de Cadis, el diputat xativí per València, Joaquim Llorenç Villanueva, va aconseguir que recuperara el seu nom el 1811. Villanueva, que a més d'il·lustrat era rector, aconseguí també la catedralitat de Xàtiva, però aquesta fita sols va durar uns dies, ja que Ferran VII derogà totes les lleis de les Corts de Cadis. Però, durant el Trienni Liberal del 1820-1823, Villanueva tornà a ser diputat per València i aquesta vegada no sols aconseguí la revalidació del nom de Xàtiva per la ciutat, sinó la capitalitat de província en l'organització provincial que s'estava fent (vegeu Província de Xàtiva). Tanmateix, com havia ocorregut anteriorment, amb la restauració de Ferran VII aquesta distribució provincial quedà derogada i Villanueva hagué d'exiliar-se.

L'enderroc de la muralla de Xàtiva es va allargar fins ben entrat el segle xx, i prèviament es va terraplenar la ronda exterior, generant l'espai que actualment ocupa l'albereda Jaume I i l'Avinguda de Selgas.[9]

La Companyia del Ferrocarril de Xàtiva al Grau de València, fundada en 1851, en 1854 arriba a Xàtiva, motiu de grans celebracions.[10] Altres destacables del segle xix a Xàtiva són la seua participació en les lluites cantonalistes, i la pesta que hi va fer estralls. Durant la major part del segle xix i principis del XX, l'elit dirigent xativina regí plàcidament la ciutat, fins que l'arribada de la II República trencà aquest període i implicà la irrupció dels partits d'esquerres, dels sindicats, dels anarquistes i dels autonomistes.

El 12 de febrer de 1939, en els últims moments de la Guerra civil espanyola, la ciutat va patir un bombardeig per part de l'aviació feixista italiana, conegut com a bombardeig de l'estació o bombardeig de Xàtiva. El bombardeig va deixar 129 morts i més de 200 ferits, molts d'ells dones i xiquets que abarrotaven les andanes de l'estació per a rebre l'arribada d'un comboi militar que en aqueix moment efectuava la seua entrada.[11]

El 2019 l'Església Catòlica donà dos ermites a l'ajuntament de Xàtiva (l'ermita del Puig i la de Sant Antoni) a canvi que aquest els restaurara.[12]