La idea de construir un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família va partir del llibreter Josep Maria Bocabella, inspirat pel sacerdot Josep Manyanet —canonitzat el 2004—, fundador de la Congregació de Fills de la Sagrada Família i de la Congregació de Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, encarregades de promoure el culte a la Sagrada Família i de fomentar l'educació cristiana de nens i joves.[1]

Per executar el seu projecte Bocabella va fundar el 1866 l'Associació de Devots de Sant Josep, entitat dedicada entre altres qüestions a recaptar fons per a la construcció d'un temple. El 31 de desembre de 1881 va comprar per 172.000 pessetes uns terrenys situats a la zona del Poblet, aleshores una barriada de Sant Martí de Provençals.[2] Aquests terrenys, avui dia situats dins del districte de l'Eixample i delimitats pels carrers de Mallorca, Provença, Marina i Sardenya, corresponen a una de les illes del Pla Cerdà, la qual, però, era més gran que les altres perquè, en principi, estava previst construir-hi un hipòdrom.[2]

Per a la difusió de la seva tasca l'Associació de Devots de Sant Josep va editar a partir del 1867 una revista titulada inicialment El Propagador de la Devoción a San José, inspirada en la revista francesa Le propagateur de la dévotion à Saint Joseph, publicada a Dijon pel pare Joseph Huguet.[3] El primer director de la revista fou el sacerdot mercedari Josep Maria Rodríguez Bori.[3] El 1948 aquesta publicació va passar a anomenar-se Templo i, actualment, Temple. Des del 1895 la gestió del projecte va a càrrec de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, una fundació canònica per promoure la construcció del temple mitjançant donatius i iniciatives privades; l'arquebisbe de Barcelona és, per definició, president nat d'aquesta entitat, distingida el 2001 amb el premi Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.

 Maqueta de la Sagrada Família

El primer arquitecte contractat va ser el murcià Francisco de Paula del Villar, qui va traçar un projecte neogòtic amb una església de tres naus amb creuer i un absis amb deambulatori; el dia de Sant Josep de 1882 posava la primera pedra el bisbe Urquinaona,[4] coincidint amb la proclamació al Concili Vaticà I de sant Josep com a patró de l'Església Universal. Del Villar va idear un conjunt neogòtic, rebutjant la idea de Bocabella de fer una rèplica del santuari de Loreto, que se suposa va ser la casa de Josep i Maria a Natzaret.[5] Els desacords de Villar amb Bocabella van fer que aquest demanés assessorament a l'arquitecte Joan Martorell i Montells i van provocar la dimissió de Villar. Es va oferir la direcció de les obres a Martorell, però aquest ho va rebutjar i va recomanar a Gaudí, que havia treballat per a ell com a ajudant. El 1883 Gaudí va passar a encarregar-se de les obres.[6]

El projecte presentat per un Gaudí de trenta-un anys, que canviava tot l'antic projecte de Villar, era construir una església que anés més enllà del gòtic, evitant els arcbotants i contraforts exteriors, amb una gran torre central de 172,5 metres dedicada a Jesucrist i augmentant les dimensions del temple. Les referències místico-religioses tenen gran importància en l'obra de Gaudí, per la qual cosa va desenvolupar un complex programa iconogràfic.[7]

Acceptat pel promotor amb gran entusiasme, el nou arquitecte es va dedicar la resta de la seva vida a aquesta obra i exclusivament durant els quinze últims anys abans de la seva mort.

 En aquest model el que ja està construït és de color blanc (2023).

El desembre de 1884 Gaudí signà el projecte de la capella de Sant Josep a l'absis de la cripta, que fou inaugurat el 19 de març de 1885, en el qual ja intervingueren els escultors col·laboradors de Gaudí, Llorenç Matamala i Piñol i Carles Mani.[8] Se sap que en aquest any hi treballaven un equip de vuit paletes, deu picapedrers, dotze escultors i un nombre indeterminat de fusters i serrallers.[9]

El 1891 van començar les obres de la façana del Naixement. Gaudí va comprendre que mai veuria acabada la seva obra i que existia la possibilitat que, a la seva mort, el projecte es retallés per manca de finançament o interès. Pensava que si construïa la nau central —dins la qual consagrar l'església— per després ampliar progressivament el seu voltant amb les torres, l'absis i les façanes, el projecte es podria alterar o aturar un cop obtinguda la seva funció de culte. Per aquest motiu va decidir aixecar fins a la seva màxima altura una part prou significativa de les parts més exteriors i menys funcionals del temple. D'aquesta forma evitava un escapçament de l'altura prevista; les parts construïdes eren inútils sense acabar totalment el temple i, el més important, deixava una mostra prou significativa del seu personal estil constructiu que servís de guia quan ell faltés. Del temple, Gaudí va poder veure'n construïda una part del costat de l'Epístola amb la façana del Naixement, de la qual només la torre de sant Bernabé estava acabada totalment i una part del mur exterior de l'absis.

A partir de l'encàrrec de la casa Milà de l'any 1906 Gaudí pràcticament es concentraria només en l'obra de la Sagrada Família que, de fet, ocuparia tota la seva carrera, ja que feia un quart de segle que en dissenyava i dirigia la construcció i moriria fent-ho; així i tot, el temple només quedava embastat.[10]

 Volta central vista des del creuer al nivell de la base del cimbori

Antoni Gaudí va ser sepultat a la cripta, a la capella de la Mare de Déu del Carme, el 12 de juny de 1926.

A la mort de Gaudí es va fer càrrec de les obres el seu ajudant Domènec Sugrañes i Gras durant els anys 1926-1936, qui va acabar les tres torres que faltaven a la façana del Naixement. El 20 de juliol de 1936, l'endemà passat de l'alçament militar que va originar la Guerra Civil espanyola, grups d'exaltats van incendiar el temple i van destruir bona part del taller en el qual Gaudí havia treballat i on hi havia els seus esbossos, maquetes i models. Tot i que es va perdre molt material van quedar restes de les maquetes, que es van restaurar, i la documentació que s'havia publicat en El Propagador, en l'Àlbum i que havia estat recollida pels seus deixebles, com Isidre Puig i Boada. Per això, quan el 1944 es va reprendre la construcció de la Sagrada Família, va haver de definir-se, en primer lloc, com havia de procedir-se per edificar el temple de la forma més fidel a les idees de Gaudí.

L'any 1954 es van reprendre les obres, en què van participar, entre altres arquitectes, Francesc de Paula Quintana i Vidal, Isidre Puig i Boada i Lluís Bonet i Garí, els quals, a la mort de Quintana l'any 1966, continuaren en la direcció de l'obra fins a l'any 1981, en què prengué el relleu Francesc Cardoner i Blanch. L'arquitecte Jordi Bonet i Armengol va dirigir les obres des del 1985 fins al 2012, data en què va ser substituït per Jordi Faulí i Oller.

Les obres que actualment es fan per acabar la Sagrada Família respecten el projecte original de Gaudí en conjunt, però no en els detalls: tot i que sempre se segueix l'estètica de Gaudí en l'arquitectura, algunes escultures —com per exemple els sants fundadors— responen a un estil contemporani.

L'obra està encara en procés de construcció i empra les noves tecnologies com ara el disseny assistit per ordinador. La data de finalització de les obres, seguint el ritme actual, seria el 2026,[11] segons la previsió aproximada feta l'any 2011 per Joan Rigol, president del Patronat de la Sagrada Família.

El temple va ser dedicat basílica menor el 7 de novembre de 2010 pel papa Benet XVI.

Plaça estelada  Projecte de plaça estelada per la Sagrada Família (1916)

A La Veu de Catalunya va sortir publicat el 1902 un dibuix del temple realitzat per Joan Rubió i Bellver, col·laborador de Gaudí, amb el nom El somni realitzat, que es va completar amb la presentació a l'Exposició de París el 1910 —del 15 d'abril fins al 30 de juny a la planta baixa del Grand Palais— d'una maqueta a escala 1:25 de la façana del Naixement, policromada per Josep Maria Jujol i uns dibuixos d'una plaça estelada que Gaudí havia proposat a l'Ajuntament de Barcelona.[12] En el seu projecte demostrava les distàncies necessàries des d'un angle de 30 graus horitzontal i vertical per a la perfecta visió del temple, car així sempre permetia veure dues façanes. La seva proposta no va ser acceptada.

A l'arxiu municipal de Barcelona es conserven uns plànols de l'any 1916 presentats per Gaudí, davant la vista de l'aprovació municipal d'un nou pla per al voltant del temple, el Pla Jaussely. Finalment, aquesta aprovació no va recollir cap de les proposicions fetes per l'arquitecte. Aquests plànols van ser publicats l'any 1928 a Gaudí, de Josep Francesc Ràfols i Fontanals.[13]