Monarquia  Muralla atribuïda per la tradició al rei Servi Tul·li. Gravat del segle xix

La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riu Tíber, un encreuament de tràfic i comerç. D'acord amb l'evidència arqueològica la vila de Roma va ser fundada probablement durant el segle ix aC per dos membres de les tribus centrals italianes: els llatins i els sabins. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i el Senat. L'últim rei, Tarquí el Superb, va ser deposat i exiliat el 510 aC, després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.

República  Ròmul i Rem sota la Lloba Capitolina

La República Romana va ser creada el 509 aC, establint un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada imperium i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els patricis), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment només els patricis podien ser magistrats però després es va permetre l'entrada del poble comú, o els plebeus.

Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els etruscs. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del segle iii aC, Roma es va enfrontar amb Cartago en la primera Guerra Púnica. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península italica, Sicília i Ibèria, consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del Regne de Macedònia i de l'imperi Selèucida al segle ii aC, els romans es van convertir en el poble dominant del mar Mediterrani.

Tanmateix, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els senatores es van enriquir a costa de les províncies, però, els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'orde eqüestre. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els plebeus, i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu al govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a la fi del segle ii aC amb els germans Gracs, dos tribuns que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eqüestre. Negar la ciutadania romana a les ciutats aliades itàliques va dur a la Guerra Social del 91 al 88 aC. Les reformes militars de Gai Màrius van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de Luci Corneli Cinna el 81 al 79 aC.

A mitjans del segle i aC, tres homes, Juli Cèsar, Pompeu i Crassus van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de la Gàl·lia de Cèsar, l'estancament de les relacions entre Cèsar i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va sortir victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El 44 aC Cèsar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar, August i els seus ajudants, Marc Antoni i Lèpid va prendre el poder. Tanmateix, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni i Cleòpatra VII d'Egipte a la Batalla d'Actium el 31 aC, es va convertir en el governador indisputat de Roma.

Imperi Romà  Màxima expansió de l'Imperi Romà amb Trajà.

Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, Tiberi, va prendre el poder sense guerra ni sang, establint una dinastia que acabaria amb la mort de Neró el 68 dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar, l'estat es va afermar, malgrat la perspectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per la dinastia Flàvia. Durant el regnat dels «cinc bons emperadors» (del 96 al 108 dC), l'imperi va arribar al seu zenit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa i l'imperi va prosperar durant el període conegut com la Pax Romana ('Pau Romana'). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat de Trajà, l'imperi va assolir la seva màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de quilòmetres quadrats.

El període del 180 al 235 va ser dominat per la dinastia Severa. Va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com la Crisi del segle III. Aquesta crisi va acabar amb el govern de Dioclecià que el 293 va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos co-emperadors i dos col·legues. El 330 l'emperador Constantí va establir la capital de l'imperi a Constantinoble i el 364 l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'Imperi Romà d'Orient (conegut després com a Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Romà d'Occident.

L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El 410 Roma va ser saquejada i el 4 de setembre, 476, el cap germànic Odoacre va deposar Ròmul Augústul, l'últim emperador romà. Així, després de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble el segle xv.

Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident  Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).

La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476.

Cap al segle iv, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia.

El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el gran en acabar del segle iv, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.

Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:

La corrupció dels alts càrrecs de l'Administració. La passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions. El retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans. La decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo. Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals. Un greu descens demogràfic.

L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.

A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus limites o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, a la Batalla d'Adrianòpolis, va ser un seriós avís.

El seu successor Teodosi I el Gran (379-395) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un «renaixement teodosià». Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.

Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Honori Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Romà d'Orient, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.