Angkor Vat està situat a 5,5 km al nord de la ciutat moderna de Siem Reap, i a curta distància cap al sud i una mica a l'est de la capital anterior, Baphuon. Es troba en una àrea de Cambodja on hi ha un grup important d'estructures antigues. Es tracta de l'atracció més meridional de les que formen Angkor.

El disseny i construcció inicial del temple tingueren lloc durant la primera meitat del segle xii, durant el regnat de Suryavarman II, el qual regnà del 1113 fins ca. 1150. Dedicat a Vixnu, fou construït com el temple estatal del rei i com a ciutat capital. Com que no s'han trobat ni l'estela de la fundació ni cap inscripció contemporània que es refereixi al temple, se'n desconeix el nom original, però pot ser que hagués estat conegut com a «Varah Vishnu-lok» (literalment 'Lloc sant de Vixnu'), en honor de la deïtat que el presidia. Sembla que les obres acabaren poc després de la mort del rei, i una part de la decoració en baixos relleus romangué sense finalitzar.[1] El 1177, aproximadament 27 anys després de la mort de Suryavarman II, Angkor fou saquejat pels txampa, enemics tradicionals dels khmer. A partir d'aquí, l'imperi fou restaurat per un nou rei, Jayavarman VII, que establí una nova capital i un nou temple estatal (Angkor Thom i Bayon, respectivament) uns pocs quilòmetres cap al nord.

A finals del segle xiii, Angkor Vat canvià gradualment d'un ús hinduista a un de budista theravada, que encara continua en l'actualitat. Angkor Vat és inusual entre els temples d'Angkor perquè, tot i que, d'alguna manera, després del segle xvi fou descuidat, mai fou abandonat completament; la seva preservació es degué, en part, al fet que el fossat el proveí de protecció contra la invasió vegetal de la jungla.[2]

Un dels primers visitants occidentals del temple fou António da Madalena, un monjo portuguès que el visità l'any 1586 i que digué que «és una construcció tan extraordinària que no és possible descriure-la per escrit, especialment perquè no n'hi ha cap de similar en tot el món. Té torres i decoració i tots els refinaments que el geni humà pot concebre».[3] A mitjan segle xix el temple fou visitat pel naturalista i explorador francès Henri Mouhot, el qual popularitzà el lloc en Occident gràcies a la publicació de les notes de viatge, en què escrigué:[4]

Mouhot, igual que altres visitants occidentals, trobà difícil creure que els khmers haguessin pogut construir el temple, i el datà incorrectament dels voltants de la mateixa era que Roma. La història veritable d'Angkor Vat es desxifrà tan sols gràcies a evidències estilístiques i epigràfiques acumulades durant els subsegüents treballs de neteja i restauració duts a terme en tot el jaciment arqueològic d'Angkor. No hi havia cap mena de llars o cases ordinàries ni cap mena de signes d'assentaments, incloent-hi utensilis de cuina, armes o objectes de vestir que se solen trobar en jaciments arqueològics antics.[5]

 

Façada d'Angkor Wat, il·lustració d'Henri Mouhot

 

Postal francesa sobre Angkor Wat del 1911

Angkor Vat necessità una restauració considerable durant el segle xx, que principalment consistí en l'extracció de la terra i vegetació acumulades.[6] Els treballs foren interromputs per la guerra civil i el control dels khmers roigs del país durant les dècades de 1970 i 1980, però el temple sofrí relativament poc dany durant aquest període: només el pillatge i la destrucció de majoritàriament estàtues postangkorianes.[7]

El temple és un important símbol de Cambodja. Una il·lustració d'Angkor Vat forma part de la bandera del país des de la introducció de la primera versió, ca. 1863.[8] Tanmateix, des d'una perspectiva històrica —i fins i tot transcultural— més àmplia, el temple d'Angkor Vat no va esdevenir un símbol de l'orgull nacional sui generis sinó que va estar inscrit en un procés politicocultural més ampli de creació de patrimoni cultural colonial francès en el qual el lloc original del temple fou presentat en exposicions universals i franceses a París i Marsella entre 1889 i 1937.[9]

El llegat artístic d'Angkor Vat i d'altres monuments khmer de la regió d'Angkor van fer que França «adoptés» directament Cambodja com a protectorat l'11 d'agost de 1863 i envaís Siam per prendre el control de les ruïnes. Això va fer que ràpidament Cambodja reclamés terres del racó nord-oest del país, el qual havia estat sota control siamès (tailandès) des del 1351 o, segons altres fonts, des del 1431.[10] Cambodja s'independitzà de França el 9 de novembre de 1953 i ha controlat Angkor Vat des d'aquell moment.

Durant la Guerra del Vietnam, el cap d'estat Norodom Sihanouk va acollir Jacqueline Kennedy a Cambodja per complir el seu «desig de tota la vida de veure Angkor Vat».[11]

El Servei Arqueològic de l'Índia va dur a terme treballs de restauració al temple entre el 1986 i el 1992.[12] Des dels anys 1990, Angkor Vat ha estat objecte d'esforços de conservació continus i també ha vist un increment massiu del turisme. El temple és part del complex d'Angkor, Patrimoni de la Humanitat (establert el 1992); gràcies a això, s'han obtingut fons econòmics i s'ha estimulat al govern cambotjà a protegir el lloc.[13] El German Apsara Conservation Project (GACP) està treballant en la preservació de les devata i d'altres baixos relleus que decoren el temple. L'estudi de l'organització determinà que al voltant d'un 20% de les devata estaven en un estat molt pobre, bàsicament a causa de l'erosió natural i de la deterioració de la pedra, però també en part a causa de restauracions anteriors.[14] Altres treballs consisteixen en la reparació de trossos d'estructura esfondrats i la prevenció de més esfondraments: per exemple, la façana oest del nivell superior està apuntalada amb bastides des del 2002,[15] i un equip japonès completà la restauració de la biblioteca nord del recinte exterior el 2005.[16] La World Monuments Fund començà els treballs de conservació d'una galeria el 2008 després de diversos anys d'estudis sobre el seu estat. El projecte restaurà el sistema de sostre tradicional khmer i eliminà el ciment utilitzat en restauracions anteriors, el qual havia causat l'entrada de sals en l'estructura posterior del baix relleu, la qual cosa descolorí i danyà les superfícies esculpides. La fase principal de l'obra acabà el 2012 i a finals del 2003 s'instal·laran els pinacles del sostre de la galeria.