Prehistòria

El lloc on es va desenvolupar la primera activitat humana coneguda a Xipre és Aetokremnos, situat a la costa sud, que assenyala que els caçadors-recol·lectors hi tenien presència al voltant de l'any 10.000 aC, amb comunitats estables en poblats que daten del 8200 aC. L'arribada dels primers humans es correlaciona amb l'extinció dels hipopòtams enans i els elefants enans. Els pous d'aigua trobats a l'oest de Xipre per part d'arqueòlegs foren classificats entre els més antics del món, datats d'entre 9.000 i 10.500 anys.[1]

Les restes d'un gat de 8 mesos d'edat foren descobertes enterrades juntament amb el seu propietari humà en un jaciment neolític de Xipre. La tomba s'estima en 9.500 anys, i per tant és anterior fins i tot a l'antiga civilització egípcia.

El poble neolític de Choirokoitia o Khirokitia, bastant ben conservat, és patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i data aproximadament de l'any 6.800 aC.

Antiguitat  Santuari d'Apol·lo, Kourion.

Xipre ha estat ocupada per diverses cultures al llarg de la seva història. La civilització micènica hi hauria arribat al voltant del 1600 aC, i posteriorment s'hi van establir colònies fenícies i gregues. El faraó Tuthmosis III d'Egipte va sotmetre l'illa l'any 1500 aC i va forçar els seus habitants a pagar tributs; aquesta situació es va mantenir fins que el domini egipci va ser substituït pel dels hitites (que van posar el nom d'Alaixiya a Xipre) durant el segle xiii aC. Després de la invasió dels pobles de la mar (aproximadament al 1200 aC, els arqueogrecs es van instal·lar a l'illa (al voltant del 1100 aC, actuant decididament en la conformació de la seva identitat cultural. Els hebreus anomenaven Xipre amb el nom de Kittim.

Els assiris van envair l'illa l'any 800 aC, fins que el faraó Amosis II va reconquerir l'illa l'any 600 aC, i van ser substituïts pels perses després que conquerissin Egipte. Salamina, que era la ciutat-regne xipriota més poderosa en aquesta època, es va rebel·lar contra el domini persa l'any 499 aC, sota el rei Onissils. Tant aquesta rebel·lió, com els conseqüents intents grecs d'alliberar Xipre, van fracassar; entre ells el del rei Evàgores I de Salamina l'any 345 aC. No obstant això, l'any 331 aC, Alexandre Magne va conquerir Xipre, fins llavors sota domini persa, i el va incloure en el domini del món hel·lènic. La flota xipriota va ajudar-lo a conquerir Fenícia.

Després de la mort d'Alexandre Magne, Xipre va causar rivalitats entre els generals que el van succeir degut a la seva riquesa i situació estratègica, caient finalment sota el domini dels ptolemeus d'Egipte. L'Imperi Romà, finalment, va conquerir l'illa l'any 57 aC.

A partir de l'any 45 dC, els predicadors sant Pau i sant Bernabé van introduir el cristianisme a l'illa, i Xipre va esdevenir el primer país al món governat per un cristià. Després de la caiguda de Roma, Xipre va passar a esser dominada per l'Imperi Romà d'Orient i l'imperi islàmic. L'any 1192 va esser conquerida pels croats sota el comandament de Ricard I d'Anglaterra, que es va coronar com a Rei de Xipre.

Domini otomà i britànic  Mapa de Xipre elaborat el segle xvi pel cartògraf otomà Piri Reis.

La República de Venècia va controlar Xipre des del 1489 fins a la conquesta otomana el 1570. Després del Congrés de Berlín, Xipre va romandre sota l'administració britànica el 12 de juliol de 1878, essent convertida en colònia de forma oficial el 5 de novembre de 1914, amb l'inici de la Primera Guerra Mundial.

L'any 1931 comencen les primeres revoltes a favor de l'enosi (unió de Xipre amb Grècia). Després del final de la Segona Guerra Mundial, els grecoxipriotes van augmentar la pressió per tal d'acabar amb el domini britànic de l'illa. L'arquebisbe Makàrios va liderar la campanya a favor de l'enosi i va ser deportat a les illes Seychelles l'any 1956 després d'una sèrie d'atemptats a l'illa.

Independència i divisió  Makàrios III, primer president de la República de Xipre (1960).

El 1960, Turquia, Grècia i el Regne Unit (juntament amb les comunitats turcoxipriota i grecoxipriota) van signar un tractat que declara la independència de l'illa i la possessió britànica de les bases d'Akrotiri i Dekélia. Makàrios va assumir la presidència, mentre que segons la constitució els turcoxipriotes tindrien la vicepresidència i poder de veto. Aquesta constitució peculiar va dificultar el funcionament de Xipre com a estat i les relacions entre els greco i turcoxipriotes es van anar fent tenses, i van desembocar en explosions de violència intercomunitària el 1963 i 1967, que es va agreujar en la zona fronterera entre totes dues comunitats.

El 15 de juliol de 1974, un cop "progrec" amb el suport de la dictadura grega dels coronels, va deposar el govern legítim, i va provocar que Turquia envaís i ocupés militarment el terç nord de l'illa amb 30.000 soldats,[2] incomplint ambdues parts la legalitat internacional. Això va ser l'origen de la República Turca de Xipre del Nord, un estat de facto que sols és reconegut per Turquia i per l'Organització de la Conferència Islàmica.

La República de Xipre va esdevenir membre de la Unió Europea l'any 2004, el mateix any que es va aplicar un pla per a la reunificació amb el suport de l'ONU. Malgrat que el referèndum va esser guanyat a la part turcoxipriota, el 76% dels grecoxipriotes el van rebutjar, i el pla no es va dur a terme.

En les eleccions presidencials del 24 de febrer de 2008, després de la segona volta dels comicis, el secretari general del Partit Comunista de Xipre (AKEL), Dimitris Christofias, va resultar vencedor amb el 53,36% dels vots, davant del 46,64% dels vots de l'exministre d'Afers Exteriors Ioannis Kasulides. Un dels seus objectius fou reprendre les negociacions per reunificar Xipre. Tot seguit, el Partit Comunista va perdre la majoria i el 2013 fou escollit president Nicos Anastasiades, líder del partit Reagrupament Democràtic (en grec: Δημοκρατικός Συναγερμός).